Sobre mi

“Quan tenia set o vuit anys ja sabia que volia ser músic. Diuen els experts que els éssers humans posseïm set tipus d’intel·ligència, una de les quals és la musical. Crec que jo aquesta ja la portava de sèrie, però que el meu pare la va estimular sobremanera durant els anys que vam estar junts, els d’infantesa, que els mateixos entesos diuen que és l’etapa en què el cervell humà s’acaba de formar. Al meu germà i a mi el pare ens explicava contes amb acompanyament musical (recordo la Suite del Gran Canó, de Ferde Grofé, per exemple); ens animava a a tocar instruments de mentida sobre discos de jazz, com si improviséssim, fent-nos respectar les estructures dels solos; i fins i tot ens feia reconèixer i distingir els instruments pel seu so. Tot a manera de joc. Quan vaig aprendre a llegir ja em va apuntar a classes de solfeig a l’Escola d’Art del poble on havíem anat a viure, Sant Pere de Ribes. Aleshores la meva fascinació encara va ser més gran, perquè em fixava amb més antenció en les orquestres de ball que venien per la festa major. Els músics, sempre simpàtics, conversaven amb el meu pare, que molts cops presentava els concerts. A vegades venien a dinar a casa i jo quedava meravellat fins i tot dels cotxes que portaven: el cantant, un Opel Manta; el saxo baríton, un Peugeot 505 dièsel; el director, un Seat 124 Sport. Però encara m’agradava més veure i escoltar els músics a l’escenari, amb aquelles americanes de lluentons que brillaven amb els focus de colors canviants, la màquina de fum, el balanceig a dreta i esquerra al ritme de la música. Jo m’ho mirava bocabadat des de baix i a vegades, quan els músics s’adonaven del meu embadaliment, em picaven l’ullet. Un dia, un d’aquells músics li va dir al meu pare: Molero, aquest noi teu serà músic!”.

Aquest text és un fragment del meu llibre “Jo no sé res, sóc músic”. I efectivament, no sé gran  cosa, però sé que sóc músic. I ser músic, més que un ofici, és una actitud d’anar per la vida. Per això es pot ser músic i no dedicar-se necessàriament a la música. I al contrari, guanyar-se la vida amb la música, però no ser músic. Bé, disquisicions al marge, està vist que la meva relació amb la música ve de lluny, i durant els anys ha anat agafant formes i intensitats diverses.

Vaig començar com a trompetista en cobles, bandes, orquestrines i grups de tercera regional. Tots, ara me n’adono, amb noms relativament graciosos: la Banda Avant, la cobla Neàpolis, la Banda Puig, l’Orquestrina Sonotone, els grups Banditz i Bugies, la cobla Catània, etc.  Però en acabar el batxillerat no vaig estudiar la carrera de música al Conservatori. Ja intuïa aleshores que el meu encaix no passava per anar a estudiar en institucions anquilosades. Sempre he anat per lliure. Compaginava la llicenciatura de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona amb classes de música al Taller de Músics (amb Oriol Bordas) o a l’Escola Avinyó (amb Jordi Torrens). I al cap de poc temps ja estava treballant de trompetista professional amb l’Orquestrina Galana, el Casellas Sextet Folk o la Barcelona Jazz Orquestra.

En llicenciar-me per la Universitat vaig començar a treballar com a guionista per a Televisió de Catalunya, als programes musicals Sardana i Nydia, però també als infantils Club Súper 3 i per al departament de documentals de creació. Van ser sis anys en què la meva activitat com a guionista, escriptor, corrector o periodista va guanyar terreny a la de músic. Va ser en aquesta mateixa època que vaig publicar el meu primer llibre: Les quintes del biberó (Rúbrica Editorial, 1999), un reportatge llarg sobre els soldats més joves reclutats per la Segona República en la Guerra Civil Espanyola. Tot i així, en aquells anys vaig seguir estudiant música (harmonia i arranjaments amb Lluís Vergés) i fent provatures musicals amb grups propis, com la Cia. Catalana de Latin Jazz i la Transpenedès Jazz Orquestra.

El canvi radical en la meva vida va ser quan vaig ser admès com a alumne de Composició i Arranjaments de Jazz en el prestigiós conservatori de Rotterdam, sota el mestratge de Paul van Brugge. Allà vaig tenir l’oportunitat de formar-me en un centre modern i capdavanter en la fusió entre la música clàssica i la moderna, amb professors com Klaas de Vries (instrumentació), Wim Both (trompeta), Ilja Rijngoud (llenguatge de jazz) o Jan Laurens Hartong (piano i harmonia). A més, l’oferta cultural holandesa em va permetre veure d’aprop els assajos i concerts d’algunes de les orquestres europees més importants, com la Rotterdam Philharmonic Orchestra (dirigida aleshores per Valery Gergiev) o la Metropole Orkest (amb John Clayton, Bob Brookmeyer, Vince Mendoza…). Allà vaig completar els meus estudis i vaig viure un any com a arranjador i compositor free lance.

Però un dia vaig decidir de tornar a casa. El meu professor Paul van Brugge em va alertar: “Atenció, que te’n vas a un desert cultural”. Vertaderament, si Holanda és un oasi pel que fa a ajudes a la creació i subvencions per a projectes artístics, Espanya és un desert. Però com deia un professor de Geografia que vaig tenir a la Univesitat Pompeu Fabra, Lluís Riudor: “Per increïble que sembli, al desert hi viu gent”. I aquí estem. D’ençà que he tornat d’Holanda he fet molts projectes musicals, la majoria inventats per mi, però també encàrrecs, en què he actuat com a arranjador, compositor i director. La faceta de director, que vaig desenvolupar arran de la necessitat d’aprendre a dirigir les meves pròpies obres, la vaig estudiar a Catalunya amb Dolors Ricart i a Anglaterra amb Denise Ham. Dirigir, altra vegada, és més una qüestió d’actitud, de carisma o de psicologia, que de tècnica estrictament. Per això en els darrers anys m’he interessat més i més per temes d’intel·ligència emocional fins a formar-me com a Coach a l’Instituto Europeo de Coaching. Aquesta disciplina, tan útil per aconseguir objectius, té molts punts de connexió amb la música. Per això m’ha interessat combinar-les. I és que la música, activitat que vertebra la meva vida, té una sèrie de qualitats extramusicals valuosíssimes, com la constància, l’amor incondicional, la superació de les frustracions, l’equilibri… l’harmonia.

I finalment el trombó. Quan era petit i el mestre de solfeig ens proposava de triar un instrument jo ho tenia molt clar: el trombó de vares. Però va resultar que el meu braç de nen, massa curt, no arribava a les posicions estirades de la vara. Per això el mestre d’instruments de metall, l’Antoni Nicolàs, em va deixar una trompeta. La trompeta ha estat durant més de vint anys el meu instrument principal (tot i que també he estudiat piano i percussió llatina), però un bon dia em va caure a les mans un trombó de pistons en si bemoll, tan semblant a la trompeta, però amb el so de trombó, allò que jo havia volgut tocar des de petit. I des d’aleshores s’ha convertit en el meu instrument. Ja ho he dit al principi, la meva relació amb la música ha anat prenent, durant el anys, formes i intensitats diferents. Com diu un bon amic meu, propietari i conductor de Mercedes-Benz: “Tu toca l’instrument que vulguis, Estevet, que sempre seràs trompetista”. I és que la música està per sobre de nosaltres mateixos.

Programa “La Sonora” de TV3